Des que som infants rebem missatges sobre el que se suposa que hem de fer i ser a mesura que anem creixent. A grans trets, se suposa que totes les persones hem de ser adultes funcionals, productives, amb una parella estable i, a poder ser, amb l’objectiu de tenir descendència. Alhora, aquesta descendència tindrà la mateixa missió.
Personalment, he viscut aquesta pressió social i, per la meva professió, acompanyo a persones que també la viuen. Les persones que acompanyo necessiten mesures de suport en molts àmbits de la seva vida, sigui perquè conviuen amb una discapacitat o amb un problema de salut mental. Puc afirmar que és ben diferent com cada persona viu i suporta aquesta pressió. Depèn exclusivament de la persona, aquesta diferència?
En el cas de les dones, la maternitat com a ideal femení reforça la idea de la dona cuidadora. En el cas de les persones amb discapacitat o amb algun problema de salut mental, s’hi afegeix la pressió per ser els més semblants possibles a l’ideal de persona sense discapacitat. Per tant, créixer i reproduir-se quan som adults pot significar un esdeveniment “normalitzador” de la vida (Soares, M. V. B., & Carvalho, A. M. P., 2009).
Per causa de l’augment de coneixements sobre el control de la salut de la població, actualment la possibilitat de tenir descendència ha passat a ser un fet social, regulat i emmarcat per expectatives socials sobre com ha de ser i qui pot ser mare o pare. S’estableixen uns barems que diuen a quina edat hem de ser mares, quin nivell socioeconòmic hem de tenir i com ha de funcionar el nostre cervell i cos.
Totes aquelles característiques que siguin diferents de les establertes, poden ser considerades signes de debilitat, dependència, inferioritat, passivitat, de manera que són excloents per poder complir amb les expectatives socials de salut i independència que exigeix la paternitat/maternitat.
Cal tenir present que la discapacitat no radica en les dificultats que presenta una persona, sinó que és fruit de la interacció d’aquesta persona amb les barreres físiques, sensorials, cognitives i actitudinals del seu entorn. Aquestes barreres eviten la participació de la persona en societat i la igualtat de condicions.
Malgrat que és un aspecte que està contemplat a la Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat (en vigor des de 2008), la realitat mostra que la maternitat i la discapacitat es consideren, en general, incompatibles. Això es deixa veure amb la manca d’opcions per accedir a informació, per accedir a pràctiques sexuals i a la reproducció, per les respostes negatives i les crítiques que sorgeixen quan alguna persona amb discapacitat expressa el seu desig de tenir descendència. Sovint passa que una persona amb discapacitat que vol tenir descendència és catalogada com a irresponsable. Per part dels professionals que atenen la persona amb discapacitat, solem parlar dels riscos, sobretot, i de la poca probabilitat de cuidar aquesta descendència de manera adequada. Això provoca, sense remei, que les persones amb discapacitat que tinguin aquest desig deixin de manifestar-lo (Pérez, M. D. P. C., 2014).
És habitual que la discapacitat o els problemes de salut mental emmascarin la resta de variables que poden provocar discriminació i es consideri que aquestes persones no tenen identitat sexual ni de gènere.
Per exemple, existeix un mite que diu que les dones amb discapacitat, sobretot intel·lectual, són nenes eternes, però en el moment que expressen la seva sexualitat, paradoxalment es considera que estan desinhibides. Això ha provocat al llarg del temps que es consideri que no tenen necessitat de tenir una vida sexual i reproductiva saludable o que és molt perillós si ho fan.
Estem en temps de canvi, però al llarg de la història ha estat comú que es negui el dret a exercir la maternitat a les dones amb discapacitat mitjançant pràctiques especialment perjudicials per a la seva salut i dignitat, com ara esterilitzacions o avortaments forçosos.
Els elements limitants més destacats per accedir lliurement a l’exercici de la seva sexualitat són: l’entorn, la pressió de la família, la manca d’informació general i específica referent a la discapacitat per part del personal sanitari, els prejudicis i els estereotips socials que alhora provoquen una manca d’educació sexual de qualitat, tant per les pròpies persones amb discapacitat com per la societat en general (Pascual, M. D. P. G., 2016).
En estudis realitzats amb persones amb problemes de salut mental greu que ja tenien fills, es va observar que és un fet que motiva a les persones a esforçar-se per mantenir-se estables. Malgrat això, refereixen dificultats a l’hora d’assistir als seguiments mèdics donat que els serveis sanitaris no solen estar adaptats per assistir amb infants; preocupació i culpa per si els fills o filles desenvolupen també problemes de salut mental o alguna discapacitat (sigui per factors genètics o ambientals); rebuig per part de les famílies; sentiment d’estar “sempre a prova”. També es va veure que algunes persones deixaven d’anar als seguiments per por que Serveis Socials retirés el fill i, en processos aguts amb necessitat d’ingrés, manifestaven que els diferents serveis sanitaris i socials no podien donar un suport estable i segur per a infants i progenitors/es (per exemple, les acollides són cada vegada en llocs diferents, o els infants no poden accedir a les unitats d’ingrés, ja que no existeix un espai segur per fer-ho) (Ríos, R. R., Tato, M. N., Otero, S. P., Loureiro, S. M., Álvarez, S. G. L., Castiñeira, M. C., & Otero, M. D. C. V., 2016).
Veient tot el descrit, cal visibilitzar que totes les persones adultes, amb discapacitat o no, som persones pensants, sexuades i cadascuna amb les seves inquietuds. També podem deduir que la manera com cadascú afronta cada esdeveniment vital no depèn només de les seves característiques individuals. Les institucions haurien de treballar per activar les mesures que promoguin la igualtat de condicions i oportunitats per a tothom.
Cal deixar decidir a les persones amb discapacitat com volen viure la seva vida i proporcionar els recursos necessaris per gaudir de la seva llibertat i els seus desitjos mantenint la seva dignitat.
Si hi ha hagut descendència i pèrdua, cal el suport per elaborar aquesta situació.
Si hi ha desig i no es pot fer realitat, cal suport per acompanyar aquesta situació. Totes les persones, amb discapacitat o sense o amb problemes de salut mental, han de rebre tota la informació sobre sexualitat, maternitat i paternitat, custòdies, negligències, etc. per tal de comprendre la situació i prendre la decisió òptima en cada moment.
Els serveis sanitaris i socials han d’estar sensibilitzats i preparats per acompanyar totes aquestes necessitats de suport en tot el procés i per detectar situacions de risc, tant amb les persones que expressin la seva voluntat de tenir descendència com amb les que ja en tinguin. En tot cas, és un fet que actualment falten mans, caps i cors.
